El 23 d’octubre de 2010 es va celebrar el centenari de la festa del peix. Ara des del Consorci de l’Estany i el projecte LIFE, s’està fent una pesca intensiva de les espècies exòtiques a l’estany, amb l’objectiu de començar de zero amb la reintruducció de les espècies autòctones. Per saber-ne una mica més repassem l’història de la festa del peix.
Francesc Darder i Llimona va promoure la festa del peix a diverses poblacions catalanes. Una d’aquestes poblacions va ser Banyoles, amb la conformitat dels notables d’aquella època.
Darder, des de la junta de Ciències Naturals i com a director del Parc Zoològic de Barcelona i reponsable del Laboratori Ictiogènic, va impulsar aquesta festa. El 24 d’octubre de 1910, amb tota la pompa i parafernàlia de les millors ocasions, orquestres i autoritats es desplaçaren fins a l’estany, on després dels parlaments es llençaren a l’aigua els alevins.
El Dr. Mascaró ens diu el 1914:
Hasta hace poco los únicos peces que existian en el lago eran: el barbo de rio (barbus fluviatilis), la tenca (tinca vulgaris), el bagro (squalis lenciscuss), y los peces de colores (cyprinus auratus), y la anguila (anguilla latirostris)…. Se echaron al lago unos cuantos centenares de truchas, carpas y anguilas… la anguila era indígena de este país, la carpa (ciprinus carpio) alcanza proporciones extraordinarias y la trucha asalmonada (salmo trutta fontinalis e iridens), adquiere tan grande corpulencia en el lago, que se logró un ejemplar de tres kilos y de 66 centímetros de longitud, a los dos años de haber tirado al lago los pequeños alevines. (Pàg. 177)
En Joan Vidal ens diu el 1925:
Els peixos que actualment es troben a l’estany i estanyols són: anguiles, barbs, bagres, gardis, tenques i carpes… n’hi ha que pesen a fins 8 carniceres, que tenen 50 centímetres i 25 de perímetre ventral. També hi ha uns exemplars d’anguiles espatarrants, barbs i bagres com no es veuen en els rius i també unes senyores i aprofitables tenques.
El peix que sembla es queda més petit és el gardi pero és el més abundant, no obstant algunes vegades se n’agafen bonics exemplars.
A vegades s’hi ha agafat algun peix que no semblava pas a cap de les especies que hi ha a l’estany, que portava caràcters marcats de dues especies diferentes qual fenòmen jo considero que és un cas d’hibridació o d’entremesclament.
Desde que s’ha poblat dels nous peixos, ha desaparegut l’especie dita surell que era la diversió de la mainada perque amb un cargol i un fil en la canya l’agafaven. No era pas aprofitable per a menjar, l’exemplar més gros no passava de 6 centímetres. Era tan golafra que si s’en posaven uns quants en un vas o dipòsit es mataven entre ells a fins que només en quedava un. Tenien sobre l’esquena una aleta dura en forma d’espina de roser que servia d’arma d’atac i s’embestien entre ells estripant-se.
La opinió dels pescadors és de que el gardi que és un peix molt golafre, i s’hi ha reproduit en forma exorbitant és el gran destructor de l’altre peix perqué’s menjen els ous en grans quantitats. S’ha pogut observar que carpes que desovaven eren perseguides per una grossa munió de gardis devorant el ous a mida que s’anaven escampant per l’aigua, com sembla han disminuit també els barbs, bagres i tenques i s’ha pogut observar la gran golafreria del gardi que devora les plantes aquàtiques de dintre l’estany de tal manera que el manté sempre net. (Pàg. 16)
El dia 17 de setembre foren llençats a l’Estanyol del Vilar 25 salmons de 10 a 12 centímetres cada un. En 25 de janer de 1912 va portar el senyor Darder gran quantitat d’ous de salmó per ésser incubats en el Laboratori Ictiogènic municipal, tiran-se en el llac alguns dies després de vuit a deu mil salmons petits… demés s’hi tiraren carpes mirall i salmons de 10 a 12 centímetres de llarc, procedents del Laboratori del Parc de Barcelona. El 29 va portar el senyor darder quatre mil alevius de salmó que foren tirats a l’estany… Durant els dies 15 i 19 d’Abril es varen rebre del Laboratori Ictiogènic de Barcelona sis cistelles que contenien cent mil anguiles que foren repartides… El 4 de Juliol són tirades al llac totes les especies que hi havia en el Laboratori Municipal.
El dia 16 es celebra la tercera Festa del Peix, es tiren varies clases de peixos dins l’estany i es descubreix una làpida que senyala a la vora de l’estany el Passeig de D. Francesc Darder… El 3 de Maig habent portat sis exemplars de Carpes Higoü (vermelles amb bigoti) conegudes com carpes del Japó que medien uns 20 centímetres de llarg i altres sis que medien 10 foren tirades a l’estany entre el Vilà i Porqueres… Els salmons, degut a que l’estany no permet les seves cries per no haver-hi aigua corrent… com que no s’han cultivat més, han quedat extingits… (Pàg. 61)
Mn. Lluís Constans hi diu el 1951
Su fauna superior autóctona estaba representada hasta fecha reciente por el barbo. La tenca, la anguila, la bagra y el surell, a los que desde 1910 a 1912 se les añadieron la carpa, el salmón y el gardi, que es la especie que más abunda en el lago, de orígen francés y que no habita otras aguas de la península ibérica. En él, llegan a conseguirse variadísimos y notables ejemplares de carpas… El 26 de octubre de 1910, con motivo de la “Festa del Peix” se arrojaron al lago innúmeros peces del Parque Zoológico de Barcelona, y en 1936, la notable cantidad de 20.000 huevos de carpas, procedentes de la piscifactoria de Monasterio de Piedra. Prosiguiendo la obra de repoblación del lago, en los actuales dias (19-1–1951) fueron lanzadas al agua 14.000 carpas procedentes de los criaderos de Pals. (Pàg. 25)
Tot i que no ho hem trobat en cap escrit, en la dita festa del peix, també s’introduïren a l’estany el peix sol (Lepomis gibbosus) i el peix gat (Ameiurus melas).
Les reintroduccions no varen acabar aquí. Als anys 1952-54, tècnics francesos i el Servicio Nacional de Pesca Fluvial y Caza, va portar el luci (Esox lucius). Aquest no es va adaptar a l’estany i no va criar mai, durant molts anys es varen pescar exemplars molt grans fins a extingir-se. D’aquestes dates també hi ha les primeres citacions de la gambúsia (Gambusia hotbroki) i del carpí vermell (Carasius auratus) i l’extinció definitiva de l’espinós o surelló (Gasterosteus aculeatus).
Als anys 1965-68, ICONA va introdüir la perca americana “black-bass” (Micropterus salmoides), que es creia que no criaria i ara és el més abundant.
El 1990 es pesquen les primeres perques (Perca fluviatilis), que van ser possiblement fruit d’una introducció furtiva.
Hi ha altres espècies que no se sap ni quan ni com varen arribar a l’estany: la madrilleta vera (Rutilus rutilus), el luci-perca (Sander lucioperca), el llopet de riu (Cobitis paludica), que segurament hauria servit d’asquer viu per pescar. I també la llissa llobarrera (Mugil caphalus) i llissa calua (Liza ramada), ambdues d’origen marí, que solen remuntar la part més baixa dels rius.
Des dels treballs per les tesis doctorals, dels Drs. Quim Pou i Lluís Zamora, ara fa vuit anys. No haviem tornat a veure llisses a l'estany. Fins ara al març de 2012, que han estat capturats dos exemplars de considerables dimensions. L'introducció s'hauria produït al rebutjar esquers vius, fets servir fa molts anys per la pesca.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya fa repoblaments regulars d’angules.
BIBLIOGRAFIA
Topografía Médica de Bañolas, Dr. José Mª Mascaró y Castañer, 1914
L’estany de Banyoles, Joan Vidal, 1925
Banyoles, Mn. Lluís G. Constans, 1951
Tesi doctoral: Ecologia demogràfica de la perca americana a l’estany de Banyoles, Quim Pou, 2004
Tesi doctoral: Distribució espacial i ús de l’habitat de la comunitat de peixos a l’estany de Banyoles, Lluís Zamora, 2004
Cartipàs de la Festa Major, Georgina Gratacós, octubre de 2010
.jpg)
